El catalanisme sempre ha tingut com objectiu anexionar-se als regnes de Mallorca i Valencia. L`instrument ha segut fer-nos creure que repoblació, lleïs, peses i mides, heràldica i llengua, son de procedència catalana, per lo tant, com dia Joan Fuster, "som un sol poble".
Fa uns dies es despenjava el diari Levante-EMV en un artícul totalment tendenciós en el qual es fa referència al fet de que 193.000 valencians porten per llinage topònims lleidatans "a causa de la repoblació", i a les investigacions sobre el tema realisades per professors de filologia catalana de les universitats d´Alacant i Lleida, lo que ya fa certa pudor.
193.000 valencians de més de 5 millons apenes supon un 3,8% de tota la població valenciana siguent portador de suposts llinages lleidatans. No crec ni necessari traure el tant per cent de valencians que porten per llinage topònims netament valencians o inclús castellans, ni llinages relacionats en professions: la comparança pot ser apabullant.
També cal tindre el conte el normal factor de l´èxode cristià valencià a terres de l´Aragó oriental en les quals es troba el territori lleidatà, un nort natural per als valencians, en contra de la Marca Hispànica dependent de Frància fins a la firma del Tractat de Corbeil en 1258, especialment durant els anys trancorreguts entre 1149 i 1238, i primera ciutat universitària de la Corona d´Aragó des de 1297 fins a la creació de la Universitat de Valéncia en 1499? ¿Per qué no pensar que aquells valencians migrats no adoptaren per llinage el lloc a on decidiren establir-se i, que eren valencians retornats a sa terra els portadors del documentat romanç prejaumí valencià, llengua que s´emportaren a l´exili manco de cent anys abans?
Quede clar al llector que Lleida s´incorpora a les Corts de Catalunya sense abandonar les Corts Generals d´Aragó per designi de Jaume II en 1297, pel simple fet de l´interés i conveniència del monarca en que la primera ciutat universitària d´Aragó tinguera presència en abdós Corts. Pero en cap cas els lleidatans volien ser tenguts per catalans: prova d´açò és la carta fechada el 22 de maig de 1337, escrita pel Rei Pere IV a la ciutat de Lleida en la qual assegurava als seus veïns que no patiren per tindre presència en les Corts de Catalunya, que de cap manera Lleida formava part ni estava somesa a Barcelona.
En tot cas, be siguen certes les hipòtesis que acabe d´enunciar, o els inverosímils i tendenciosos estudis dels "erudits" professors de filologia catalana d´Alacant i Lleida, abdós possibilitats clevillen un poc més si cap les proves de la mitològica llegenda de les "300 donzelles de Lleida".
Pere Tomich, cronista català de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, (pero lo que els convé ho accepten com a històric), fon el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) replegà la noticia afegint detalls de la seua collita, i finalment Escolano rematà l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al sege de Valéncia, Escolano diu: "y porque antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se bat
ia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad (...) en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".
ia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad (...) en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".
Mos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valéncia capitulà, per lo tant l`ocupació va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta gran i sense oposició. Per tant lo dels "tres lleidatans trencant el mur" no és possible i manco en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per això el nomena, pero quan la conquista encara no, sent per tant una invenció seua.
En quant a lleis, moneda i peses i mides: els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no mos les van dur, ademés en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Aragó i comerciava en la moneda jaquesa, distinta a la primera moneda valenciana, el florí, i les peses i mides valencianes tenien paritat pròpia, distinta a totes les demés.
En relació a la repoblació, segons els diferents historiadors, li calculen a Lleida en 1238, entre 1600 i 4000 habitants: aceptant els càlculs més optimistes i aplicant la piràmide d`edats de l`època, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valéncia, ni en un número molt més reduït del que assegura Escolano.
Per últim, el pòrtic a on estan les cares és d`estil romànic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans.
Com podem vore es difícil en tant poc d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar d´això, en llibres de text, escoles i publicacions, continuen mantenint la llegenda. El catalaniste Sanchis Guarner dia: "És cert que ¿els valencians admiteixen llur ascendencia lleidatana?, i així el cronista valencià Beuter (1538) creu que les famoses tres-centes donzelles de Lleida per manament de Jaime I foren dutes a València per la població cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosí Despuig (1557): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares".
Com en esta història cada u que la conta, fa el seu afegitó, yo fare el meu: Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Plan, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana".
La versió més antiga d'esta llegenda la trobem en l'obra del català Pere Tomich, composta en la segona mitat del sigle XV, en la que en referència a Jaume I exposa: “e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del Regne; e feu poblar la ciutat, de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot aço lo dit rey feu fer furs e leys ab que la ciutat e lo regne fossen regits”.
Posteriorment Beuter en 1538 la modificà y passà a Escolano, quedant el número de mil en trescentes, i diversificant l'orige d'elles.
Els autors posteriors generalment tornen a fixar l'orige de totes les donzelles en Lleida, lo qual és llògic si tenim en conte que els números donats per Escolano no tenen fundament. Per posar un eixemple, Escolano diu que el municipi de Sarroca aporta 34 donzelles (casaderes y en edat de procrear), quan està provat que ya en 1585 la seua població no havia de passar de 150 habitants.
La població de Lleida en el sigle XIII
El geògraf Idrisi en el sigle XII la definix com “ciutat mijana” en comparació en atres que considera grans.
En 1585 Cock va fer una descripció molt ampla de Lleida, atribuint-li 1.500 veïns. Lo que supondria uns 7.500 habitants.
Ademés Ubieto per mig d'un detallat estudi fixa els llímits que per llavors tindria Lleida, arribant a la conclusió que en el millor dels casos Lleida tindria una població d'uns 4.000 habitants, lo qual és coherent en les estimacions de Cock.
Número de dones disponibles
Una vegada obtinguda la població de Lleida en el moment de la Conquista de Valéncia per Jaume I, és necessari obtindre el número de dones que estarien en disposició de ser portades. Per a això Ubieto procedix de la manera següent:
Presenta una piràmide poblacional, que llògicament no és la de Lleida d'aquella època, pero que servix de referència.
Prenent una població de 4.000 habitants, obtenim que hi hauria en Lleida unes 440 dones entre 15 y 25 anys y uns 430 hòmens.
La qüestió dels llinages
Si 300 donzelles lleidatanes són portades a Valéncia per a contraure matrimoni en valencians i atres repobladors, ¿com s´explica llavors la transmissió dels llinages, si el llinage matern es pert en tot cas?
Si la transmissió del llinage patern no és requisit eclesiàstic fins a la firma del Concili de Trento (1545), 300 anys despuix de la reconquista, ¿com és possible afirmar la transmissió de llinages des del moment de la reconquista?
L´estudi de l´ADN: la genètica no enganya
Les conclusions de l´estudi recent (2013) de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona són aborronants: "no existix vinculació genètica entre Catalunya i el Regne de Valéncia".
En decembre de 2001, Carlos Flores Infante, presentà en L´Universitat de La Laguna (Tenerife), la seua tesis doctoral titulada “Composición genética y posible origen paterno de las poblaciones humanas canarias, deducidos de su polimorfismo en el cromosoma Y”. En l´estudi hi ha una taula de “Frecuencia (%) de haplotipos del cromosoma Y en la Península Ibérica y Normandía” (Taula 6 p.87), aixina com el resultat de les “distàncies genètiques” entre les poblacions estudiades.
I la conclusió es espectacular: la major distància genètica entre els valencians i tots els demés pobles estudiats es dóna quan mos comparem ¡en els catalans! Efectivament, la distància genètica entre valencians i catalans es de 0’0781, prou major que la que existix entre els valencians i uns atres pobles en notables divergències, com són gallecs (0’0492) i vascos (0’0485).
Estes conclusions es troben alliniades plenament en les de l´estudi, també de la Pompeu Fabra, realisat en 2010, en el qual s´analisàren 300.000 marcadors genètics de 300 individus de 10 regions espanyoles: extremenys i valencians som els espanyols que més mos distinguim genèticament de la resta.
Conclusió
Fem la combinació que fem, inclús en el cas més extrem, és impossible acceptar que en 1238 hi haguera en Lleida ni mig centenar de dones fadrines disposades a traslladar-se a Valéncia per a contraure matrimoni.
És impossible creure que els llinages es poden mantindre 300 anys abans de l´obligatorietat eclesiàstica de la seua transmissió.
És tendenciós afirmar la catalanitat de Lleida en 1238. És negacionisme històric no tindre en conte la possibilitat de l´existència de families de valencians exiliats per motiu religiós que tornen a sa casa en el moment de la reconquista.
En tot açò, queda demostrat que aquells que utilisen estes llegendes com base per a argumentar un orige català a Valéncia y a l'idioma valencià, ho fan per dos raons possibles: ignorància supina o tendenciosa manipulació.
0 comentarios:
Publicar un comentario