També cal tindre el conte el normal factor de l´èxode cristià valencià a terres de l´Aragó oriental en les quals es troba el territori lleidatà, un nort natural per als valencians, en contra de la Marca Hispànica dependent de Frància fins a la firma del Tractat de Corbeil en 1258, especialment durant els anys trancorreguts entre 1149 i 1238, i primera ciutat universitària de la Corona d´Aragó des de 1297 fins a la creació de la Universitat de Valéncia en 1499? ¿Per qué no pensar que aquells valencians migrats no adoptaren per llinage el lloc a on decidiren establir-se i, que eren valencians retornats a sa terra els portadors del documentat romanç prejaumí valencià, llengua que s´emportaren a l´exili manco de cent anys abans?
Quede clar al llector que Lleida s´incorpora a les Corts de Catalunya sense abandonar les Corts Generals d´Aragó per designi de Jaume II en 1297, pel simple fet de l´interés i conveniència del monarca en que la primera ciutat universitària d´Aragó tinguera presència en abdós Corts. Pero en cap cas els lleidatans volien ser tenguts per catalans: prova d´açò és la carta fechada el 22 de maig de 1337, escrita pel Rei Pere IV a la ciutat de Lleida en la qual assegurava als seus veïns que no patiren per tindre presència en les Corts de Catalunya, que de cap manera Lleida formava part ni estava somesa a Barcelona.
En tot cas, be siguen certes les hipòtesis que acabe d´enunciar, o els inverosímils i tendenciosos estudis dels "erudits" professors de filologia catalana d´Alacant i Lleida, abdós possibilitats clevillen un poc més si cap les proves de la mitològica llegenda de les "300 donzelles de Lleida".
Pere Tomich, cronista català de mitat del sigle XV, molt criticat pels seus destarifos, (pero lo que els convé ho accepten com a històric), fon el primer en dir lo de les donzelles. Beuter (1538) replegà la noticia afegint detalls de la seua collita, i finalment Escolano rematà l´obra afegint noves aportacions. Al referir-se al sege de Valéncia, Escolano diu: "y porque antes se entrase a dicha ciudad, el rey mandó echar un bando en su real, que el primero que señalase la entrada y toma de ella por la fuerza de las armas, le habia de dar, pobladores, moneda y peso y medida. Fue el caso que hubo que ventilar, qué gente puso mayor peligro en el sitio de entrada, para premiarle con la misma moneda se siguiera al efecto. Y fue resuelto que tres hombres que abrieron la bateria del adarve, cuando se bat
ia el muro con el trabuco, le redujeron a mayor peligro y apretura. Averiguase ser naturales de Lerida y entonces se decretó que diese Lerida peso y medida a Valencia y mujeres para casar con pobladores; repartiendo con ellas y ellos el rey tierras para vivir. En cumplimiento de esto llegaron de Lerida y su comarca trescientas doncellas, que traian por cabezas siete casados con sus mujeres de la misma ciudad (...) en memoria de los siete casados que vinieron por caudillos de aquel escuadron de amazonas para que de ellas quedase eternamente, mandó el rey ponerla en piedra en lo mas alto de la portada de la iglesia mayor, que sale al palacio del arzobispo, con los rostros de los hombres y mujeres esculpidos".
Mos fixarem en alguns detalls que demostren la falsetat d`esta llegenda. La ciutat de Valéncia capitulà, per lo tant l`ocupació va ser pactada en dia i hora, entrant les tropes cristianes en la ciutat per la porta gran i sense oposició. Per tant lo dels "tres lleidatans trencant el mur" no és possible i manco en un trabuc, que en temps d`Escolano ya existia, per això el nomena, pero quan la conquista encara no, sent per tant una invenció seua.
En quant a lleis, moneda i peses i mides: els notres Furs no tenen res que vore en les "Costums" de Lleida, per lo tant no mos les van dur, ademés en 1238 Lleida utilizava les peses i mides d`Aragó i comerciava en la moneda jaquesa, distinta a la primera moneda valenciana, el florí, i les peses i mides valencianes tenien paritat pròpia, distinta a totes les demés.
En relació a la repoblació, segons els diferents historiadors, li calculen a Lleida en 1238, entre 1600 i 4000 habitants: aceptant els càlculs més optimistes i aplicant la piràmide d`edats de l`època, Lleida i el seu entorn no disponien de donzelles en edat de casament per a vindre a Valéncia, ni en un número molt més reduït del que assegura Escolano.
Per últim, el pòrtic a on estan les cares és d`estil romànic, per lo tant construït sigles abans de la conquista, lo que fa impossible que les cares representen als lleidatans.
Com podem vore es difícil en tant poc d`espai dir tantes barbaritats, pero a pesar d´això, en llibres de text, escoles i publicacions, continuen mantenint la llegenda. El catalaniste Sanchis Guarner dia: "És cert que ¿els valencians admiteixen llur ascendencia lleidatana?, i així el cronista valencià Beuter (1538) creu que les famoses tres-centes donzelles de Lleida per manament de Jaime I foren dutes a València per la població cristiana del nou regne, foren les que dugueren la llengua catalana, per aquella pintoresca raó que donà el tortosí Despuig (1557): per ço que les criaturas mes aprenen de les mares que no dels pares".
Com en esta història cada u que la conta, fa el seu afegitó, yo fare el meu: Per a celebrar l`arribada de les dones, van fer com recentment en el poble de Plan, una gran festa en la plaça, van menjar "butifarra catalana amb mungetas, i se van fartar de ballar la sardana".
La versió més antiga d'esta llegenda la trobem en l'obra del català Pere Tomich, composta en la segona mitat del sigle XV, en la que en referència a Jaume I exposa: “e en poc temps pres la ciutat de Valencia e la mes part del Regne; e feu poblar la ciutat, de mil dones e fadrines que lo rey feu venir de Leyda e de Urgell, e a totes dona marit dins la ciutat; e apres tot aço lo dit rey feu fer furs e leys ab que la ciutat e lo regne fossen regits”.
Posteriorment Beuter en 1538 la modificà y passà a Escolano, quedant el número de mil en trescentes, i diversificant l'orige d'elles.
Els autors posteriors generalment tornen a fixar l'orige de totes les donzelles en Lleida, lo qual és llògic si tenim en conte que els números donats per Escolano no tenen fundament. Per posar un eixemple, Escolano diu que el municipi de Sarroca aporta 34 donzelles (casaderes y en edat de procrear), quan està provat que ya en 1585 la seua població no havia de passar de 150 habitants.
La població de Lleida en el sigle XIII

El geògraf Idrisi en el sigle XII la definix com “ciutat mijana” en comparació en atres que considera grans.
En 1585 Cock va fer una descripció molt ampla de Lleida, atribuint-li 1.500 veïns. Lo que supondria uns 7.500 habitants.
Ademés Ubieto per mig d'un detallat estudi fixa els llímits que per llavors tindria Lleida, arribant a la conclusió que en el millor dels casos Lleida tindria una població d'uns 4.000 habitants, lo qual és coherent en les estimacions de Cock.
Número de dones disponibles
Una vegada obtinguda la població de Lleida en el moment de la Conquista de Valéncia per Jaume I, és necessari obtindre el número de dones que estarien en disposició de ser portades. Per a això Ubieto procedix de la manera següent:
Presenta una piràmide poblacional, que llògicament no és la de Lleida d'aquella època, pero que servix de referència.
Prenent una població de 4.000 habitants, obtenim que hi hauria en Lleida unes 440 dones entre 15 y 25 anys y uns 430 hòmens.